De la mort del sofà a l’agonia de TV3

Una de les primeres coses interessants que recordo haver sentit a la facultat  -amb el permís de la meva memòria fràgil- és que la popularització dels aparells de televisió a les cases va afectar directament la distribució dels menjadors. Fins aquell moment, per explicar-se rondalles a la vora del foc o per escoltar la ràdio o llegir el diari, n’hi havia prou amb les cadires al voltant de la taula, o amb un tamboret a la vora de la llar… Però l’arribada de la “tele” va crear una necessitat nova. Per tal que la família sencera pugués, cada vespre, passar una estona de cara a una pantalla, calia un suport més gran i més còmode: havia nascut el sofà.

Més de mig segle després, el sofà continua ocupant un espai central a la majoria de menjadors i sales d’estar, però del context en què va néixer, poca cosa més continua vigent. La multiplicació del nombre de “teles” que hi ha a cada casa ja va acabar fa temps amb la idea de la família reunida davant de l’aparell; i, actualment, la multiplicació dels suports existents i el consum de continguts a través d’internet està acabant d’esborrar del tot les discussions sobre quin canal mirar (i això que, amb la TDT, les opcions s’han multiplicat!). Cada membre de la casa té els seus gustos i vol veure un programa diferent, sigui a la televisió de l’habitació, a l’ordinador, a la tablet, al mòbil o amb més d’un suport alhora, per poder comentar-ho amb els amics mentre xateja o dir-hi la seva via twitter.

Sandra Bruno Straightens a Pillow in the Immaculate Living Room of Her Family's Home at 39 Neptune RoadFoto de The Us National Archives a Flickr

Els senyors -i les senyores- que manen a les teles no són estúpids, i saben que ja no n’hi ha prou amb col·locar un bon programa al prime time per captar a l’hora l’atenció de tothom. Per això han creat els canals secundaris, per això  pengen a internet els seus programes, per això busquen oferir continguts diferents per a públics diferents. Se’n diu segmentar audiències, oferir a cada espectador allò que vol veure. I fer-ho no és, de cap manera, un luxe. Davant la competència ferotge de tota mena de continguts que hi ha a internet, de les sèries americanes que et pots descarregar amb un clic, dels milions d’hores de vídeo que hi ha a Youtube… crear petites parcel·les amb continguts temàtics i buscar la identificació de l’audiència és la única manera que les teles puguin seguir tenint sentit. I què vol dir per a una tele, “tenir sentit”? Doncs bàsicament dues coses: si és privada, donar diners als seus propietaris; i si és pública, complir la funció de servei a la societat per a la qual va ser creada.

Que una televisió pública ha de contribuir a vertebrar socialment, nacionalment, lingüísticament (i uns quants -ments més que segur que em deixo) una comunitat, crec que és quelcom obvi i que no cal justificar aquí. Si aquesta comunitat és una nació que no disposa dels mecanismes polítics i institucionals per legitimar-se i sobreviure de què disposen la majoria de nacions del món, la necessitat és encara més evident. Però per aconseguir aquesta fita, perquè una televisió pública tingui raó de ser, és imprescindible que arribi a tothom, a tots els públics. Una televisió privada es pot fer d’or -o pot provar-ho- dirigint-se només a les dones de mitjana edat, als nens i nenes de parvulari, als propietaris de mascotes o als amants dels cotxes tunejats. Però una televisió pública no es pot permetre aquest luxe: per complir la funció que li ha estat encarregada, és imprescindible que la seva oferta de continguts englobi, atregui -i, si pot ser, entusiasmi- el màxim nombre de segments o grups de població del seu territori d’influència.

En aquest context, per a una televisió pública, la segmentació de continguts a través de diferents canals és la única manera d’afrontar aquesta època de canvis i de no cedir al pols de les privades per emportar-se el tall més gros de pastís. Retallar l’oferta de canals temàtics de Televisió de Catalunya, independentment de l’estalvi que això suposi a les arques públiques, és deixar-la incompleta, amputar-li les extremitats, tallar-li els braços amb què abraça des dels nens que es miren el Mic fins als bojos pel futbol, passant pels adolescents enganxats a les sèries al 3xl i pels sibarites que no es perden En Clau de Vi. Si TV3 no pot aspirar a ser la televisió de tots, no podrà complir la funció que té encomanada. La pèrdua de pes simbòlic -i de punts de share- que pot patir inicia un camí perillós, una agonia, que la podria apartar de l’espai central que ara ocupa en el món àudiovisual català.

Potser arribarà el dia que, sense fer soroll, un camió de mudances s’emportarà el sofà de casa i el substituirà per un parell de butaques al costat de la finestra. I si no vigilem, potser també arribarà el dia que ens preguntarem on és aquell referent televisiu, social i cultural amb què molts vam créixer, i que fa temps sabíem que era “la nostra”.

5 pensaments sobre “De la mort del sofà a l’agonia de TV3

  1. A la teva encertada anàlisi només voldria fer-hi un afegit per recordar que la curta història de TV3 va lligada des de bon principi a la supervivència de la catalanitat. A mi no m’ho van explicar a la carrera, però vaig tenir la sort de sentir-li explicar apassionadament a l’exconseller Tresserras en l’única entrevista que li vaig poder fer, en un despatx farcit de quadres de Miquel Barceló que feien al·lucinar.

    Tresserras explicava que, durant l’inici del franquisme, el català ho havia tingut relativament fàcil per sobreviure tot i les prohibicions, detencions i represàlies en cas de parlar-lo en públic. I ho va tenir ‘fàcil’ perquè en l’àmbit privat tot cristo parlava català, a casa es parlava català, al mercat es parlava català i fora de l’escola la canalla també xerrava català. Vaja, que Franco i els seus no tenien res a fer-hi. Però van arribar els mitjans de comunicació de masses i tot va començar a perillar. En aquest sentit caldria situar l’inici del retrocés del català no l’any 1939, sinó l’any 1956, amb les primeres emissions de Televisión Española, que van aconseguir fer entrar a totes les cases catalanoparlants un intrús que parlava en espanyol tot el sant dia.

    Els mitjans de comunicació de masses, per tant, són els que van fer que tota una generació s’acostumés a sentir parlar castellà, a ‘gaudir’ de sèries i informacions en castellà, a ‘admirar’ (és un dir) un star system castellà, a cantar cançons en castellà i a comentar la jugada al pati o al carrer a partir d’uns referents únicament en castellà.

    És per això que, amb la democràcia, Jordi Pujol i companyia van veure com calia tirar pel dret i crear TV3 de manera alegal, independentment del que digués el Govern espanyol, perquè els indicadors de llavors ja detectaven que en les noves generacions el marc mental ‘català’ estava desapareixent, i sense algú que ens expliqués la realitat ‘a la catalana’, corríem el risc de quedar-nos sense model i acabar assimilats en pocs anys.

    I fins aquí l’aportació patriotera de la setmana.

    M'agrada

  2. Papa, gràcies!

    Albert, molt interessant això que expliques! Llàstima que no ens va tocar en Tresserras de professor a la UAB, tothom diu que era un crack. Aquest lligam de TV3 amb la supervivència de la llengua i la identificació dels catalanoparlants amb tot un univers de referències és essencial per entendre què és avui en dia la nostra tele pública. I és això el que molts ignoren -fent trampa!- quan la comparen amb altres televisions autonòmiques o nacionals de països petits.

    M'agrada

  3. Comparteixo contingut i indignació! TV3 no és una empresa pública més, sinó un gran eix d’on neix i creix la indústria audiovisual del país, és un element de cohesió nacional bàsic, és una televisió de qualitat i, què coi, és la nostra finestra al món. Perquè el mon el veiem a la nostra manera, i des d’aquí, i volem que continuïi sent així.
    Però el govern no ho vol així, i mira que TVC és, en gran part, una criatura que ells han contribuït molt decisivament a pair. De fet, quan es va crear, amb la “Ley del tercer canal” el govern de l’estat, del PSOE, fa fer tot el possible perquè fos el què ells mateixos en dèien un canal folklòric. Però d’allò en va nèixer una televisió nacional d’una dignitat altíssima, malgrat els defectes i la politització que pugui tenir.
    Cal retallar, però potser aprimant part de la plantilla o subcontractant menys als amiguets de torn, però no retallant els únics canals temàtics en català que hi ha al món. Perquè sinó ho promocionem nosaltres, ningú ho farà.
    És una decisió amb criteris polítics, no econòmics. Tocar TV3 és tocar moltes coses. CiU vol tornar els favors al Godó i el PP insistirà perquè la televisió nacional sigui TVE.
    Com a mínim m’alegra saber que això t’ha portat a engegar un bloc… i ara a fotre canya!

    M'agrada

  4. Agraïda per fer-me veure des d’una perspectiva “periodística” això de les retallades a TV3.
    A mi ja em semblava lamentable des de tots els punts de vista que havia considerat.
    Em sembla que si volem que el català mantingui un ús social important en totes les capes socials i generacionals, és important oferir opcions temàtiques i estètiques diverses que arribin a tothom, en català. I el català, com qualsevol altra llengua, no és només una manera de parlar, és una manera de veure i pensar el món. A mi m’agradaria que el govern del meu país tingués com a prioritat possibilitar que el món “a la catalana” fos cada vegada més present en tots el àmbits de la nostra societat, a Catalunya i més enllà, Pirineus amunt i “allende los mares”. Però ja veig que no estan per la labor, i això que se suposa que són un partit nacionalista!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s