Aquesta setmana hem conegut que una inspecció del Ministeri de Treball ha detectat a la Cadena Ser “becaris vitalicis”, és a dir, persones que porten més d’un any fent jornades pròpies de treballadors de plantilla, però cobrant com estudiants.
Els investigadors han fet triar Prisa: o els regularitzava o els feia fora; i l’empresa, que fa un any va ser sancionada per explotar els becaris del Màster UAM-El País, s’ha decantat per la segona opció. 80 persones han hagut d’abandonar l’emissora, segons PR Noticias.
La seva marxa obligada ha generat, segons el mateix digital, “un terratrèmol de grans proporcions” a l’emissora, perquè els periodistes contractats han hagut d’assumir la feina dels falsos becaris, sumada a la seva ja “elevada càrrega de treball” i obligant la plantilla a “multiplicar les seves funcions cobrint llocs que ara no seran substituïts”.
Davant d’això, diverses reflexions:
· La notícia enfoca els fets des del punt de vista de les conseqüències que tenen sobre la plantilla estable de l’emissora, no sobre els propis becaris i becàries. Estem parlant de 80 persones que tenien una feina i s’han quedat al carrer. Si tenien un contracte de becari era perquè no tenien cap més opció que aquesta per treballar al mitjà, no pas perquè estiguessin en període de “pràctiques”. I encara que fossin becaris “reals”, segueixen sent ells i elles les principals víctimes de tot plegat.
· El problema dels “falsos becaris” és, com el dels “falsos autònoms”, una epidèmia als mitjans de comunicació i una arma de doble fil. No només estableix diferències importants de sou i condicions laborals entre persones que fan la mateixa feina, sinó que pot crear recels entre els contractats estables, per por que una millora de la situació dels precaris amenaci el seu lloc de feina o suposi empitjorar les seves pròpies condicions per igualar les de tots els treballadors.
· Val la pena parlar també dels becaris “autèntics”, els i les estudiants en pràctiques, que estan acabant la carrera, sovint ja amb una mica d’experiència acumulada a mitjans locals i amb una empenta i unes ganes de treballar que els traspuen per tots els porus. Quants de nosaltres hem fet pràctiques no remunerades als mitjans? I el pitjor és que els mitjans públics eren els primers –almenys a la meva època- a no pagar “ni un duro”. D’acord que es tracta d’una etapa de formació i que un becari sortit de la carrera no treballa igual que un periodista experimentat, però en algun despatx els hauria de caure la cara de vergonya per tenir desenes de joves fent hores a TV3 i a Catalunya Ràdio sense ni tan sols pagar-los la T-10 que han de comprar per arribar-hi.
· El més dur de ser becari no és la situació de quan ho estàs fent, sinó el perquè ho fas. A banda d’aprendre tot el que pots, fer de becari serveix per obrir-se una petita escletxa en un mitjà i mirar de treballar-hi després, en aquest món on l’important és que et coneguin, per molts currículums que enviïs i molts perfils a LinkedIn que actualitzis. En un context en què contractar algú en un mitjà ja és tota una excepció i en què les oposicions i les places fixes són prehistòria, el problema és que sovint aquesta “recompensa” no arriba, i si ho fa, és de forma enverinada. A alguns, com als de la Ser, allargant-los el contracte de pràctiques fins a l’extenuació. A d’altres, els queda aspirar a les col·laboracions puntuals o a les substitucions d’estiu. Precarietat a la carta: anys seguits sense vacances, deixant penjada la feina d’hivern per enllaçar amb la d’estiu; malabarismes entre diverses feines per estar disponible quan et truquin; haver de triar entre dedicar-se el periodisme i tenir uns ingressos mínimament dignes.
· Per desgràcia, la precarietat en el periodisme no és patrimoni exclusiu dels becaris i les becàries, però aquest col·lectiu és la baula més fràgil de la cadena: sense consciència de grup, amb una experiència curta o nul·la com a treballadors, sense afiliació als sindicats professionals, preferint aguantar uns mesos de forma precària abans que posar en risc el futur.
Trenquem, doncs, una llança a favor dels becaris i les becàries que donen el millor de si mateixos malgrat les circumstàncies adverses: els “reals”, els falsos, els que no cobren res, els que reben una paga simbòlica. I quan aconseguim una feina estable com a periodistes, quan el nostre contracte deixi de ser una beca, tinguem memòria del que vam ser pensant en els que vénen darrere.
[Article publicat a Mèdia.cat, l’Observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el 3 d’octubre de 2014]
La llibreta 