Ni sexistes, ni immòbils, ni invariables

Aquest dimecres l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya va lliurar a Barcelona els Premis de Comunicació No Sexista.

És obvi que si segueix sent necessari premiar la comunicació no sexista és perquè és minoritària i cal potenciar-la. Tota causa a què se li dediquen uns guardons té mala peça al teler: ningú –que jo sàpiga, però vés a saber- organitza els Premis a l’Evasió Fiscal o al Masclisme Forassenyat, perquè això no cal promoure-ho, funciona sol!

M’atreviria dir que, perquè uns guardons d’aquest tipus serveixin realment pel que es proposen, és imprescindible que entre les premiades hi hagi dos tipus de persones: en primer lloc, homes; i en segon lloc, dones joves.

Començaré pel final: hi havia dones joves premiades, sí. Hi havia la politòloga Elisabet Puigdollers, que escriu interessants articles d’anàlisi sobre qüestions de gènere al bloc El Pati Descobert i en altres mitjans. Hi havia la Neus Barberà i l’Anna Zahera de Surtdecasa.cat, que fa quatre anys es van atrevir a muntar un digital de cultura de proximitat a les Terres de l’Ebre i ara exporten l’èxit del projecte a altres territoris del país. I, entre d’altres que em deixo, hi havia l’Andrea Momoitio, subdirectora de la revista Pikara, amb una de les impulsores, la Lucía Martínez Odriozola, a qui des de l’Anuari Mèdia.cat vam tenir l’honor de lliurar-los el guardó. Recomano fer un cop d’ull a la feina de totes elles.

Deia, doncs, que cal que hi hagi dones joves entre les premiades, però també cal que les periodistes joves seguim defensant activament una comunicació no sexista des de la nostra realitat concreta. En un context professional on el canvi és la norma, on la precarietat sovint ens afecta molt més que qualsevol altra forma de discriminació i on, també en aquestes qüestions, estem precedides per una generació de la transició que ja va fer les seves lluites –algunes de les quals ja no són les nostres-; hem de seguir amb l’alerta més activada que mai per seguir detectant i denunciant el sexisme en la nostra feina i en els continguts periodístics.

Cal, també, que als Premis de Comunicació No Sexista hi hagi homes guardonats per les seves bones pràctiques. De fet, n’hi havia un: Isaías Lafuente, premiat pel seu compromís amb la igualtat en els textos per a premsa i ràdio. Els altres homes que van pujar a l’escenari –tres, sense comptar un altre premiat que no va venir- ho van fer per recollir “premis” a males pràctiques, no pas felicitacions. La qual cosa posa en evidència un cop més que la comunicació no sexista només serà una realitat quan sigui una qüestió no només promoguda per les dones, sinó defensada a ultrança també per l’altra meitat de la societat. De la mateixa manera, mentre les dones haguem de destinar la nostra parcel·la de visibilitat pública a tractar precisament els temes de gènere perquè sinó ningú més ho fa, tampoc no haurem aconseguit la igualtat.

Si no és així, la comunicació no sexista corre el risc de patir la síndrome dels dies mundials: potser és útil recordar-nos durant 24 hores de la pobresa, l’alliberament LGTB o els boscos de l’Amazones, però seria molt millor no haver-los de dedicar cap menció especial perquè voldria dir que no existeixen les desigualtats, la discriminació ni la desforestació. Mentre no ho aconseguim, el que és imprescindible és que de la lluita contra la pobresa no se n’ocupin només els més desafavorits, que els heterosexuals defensem activament el respecte a la diversitat i que els humans no esperem que els arbres vagin a les manifestacions per assumir les seves lluites com a pròpies.

Per tant: autocrítica, sí; però també una crida generalitzada als homes periodistes per assumir la lluita per a una comunicació no sexista com quelcom propi i quotidià. A l’hora d’enfocar els temes, a l’hora de buscar expertes, a l’hora de triar tertulianes i a l’hora de fomentar que les dones ocupin llocs de responsabilitat a les redaccions. I de pas, a l’hora de fer que cada cop hi hagi més homes que es mereixin un premi de l’ADPC.

[Article publicat a Mèdia.cat, l’Observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el 7 de novembre de 2014]

Sense becaris no hi ha periodisme

Aquesta setmana hem conegut que una inspecció del Ministeri de Treball ha detectat a la Cadena Ser “becaris vitalicis”, és a dir, persones que porten més d’un any fent jornades pròpies de treballadors de plantilla, però cobrant com estudiants.

Els investigadors han fet triar Prisa: o els regularitzava o els feia fora; i l’empresa, que fa un any va ser sancionada per explotar els becaris del Màster UAM-El País, s’ha decantat per la segona opció. 80 persones han hagut d’abandonar l’emissora, segons PR Noticias.

La seva marxa obligada ha generat, segons el mateix digital, “un terratrèmol de grans proporcions” a l’emissora, perquè els periodistes contractats han hagut d’assumir la feina dels falsos becaris, sumada a la seva ja “elevada càrrega de treball” i obligant la plantilla a “multiplicar les seves funcions cobrint llocs que ara no seran substituïts”.

Davant d’això, diverses reflexions:

· La notícia enfoca els fets des del punt de vista de les conseqüències que tenen sobre la plantilla estable de l’emissora, no sobre els propis becaris i becàries. Estem parlant de 80 persones que tenien una feina i s’han quedat al carrer. Si tenien un contracte de becari era perquè no tenien cap més opció que aquesta per treballar al mitjà, no pas perquè estiguessin en període de “pràctiques”. I encara que fossin becaris “reals”, segueixen sent ells i elles les principals víctimes de tot plegat.

· El problema dels “falsos becaris” és, com el dels “falsos autònoms”, una epidèmia als mitjans de comunicació i una arma de doble fil. No només estableix diferències importants de sou i condicions laborals entre persones que fan la mateixa feina, sinó que pot crear recels entre els contractats estables, per por que una millora de la situació dels precaris amenaci el seu lloc de feina o suposi empitjorar les seves pròpies condicions per igualar les de tots els treballadors.

· Val la pena parlar també dels becaris “autèntics”, els i les estudiants en pràctiques, que estan acabant la carrera, sovint ja amb una mica d’experiència acumulada a mitjans locals i amb una empenta i unes ganes de treballar que els traspuen per tots els porus. Quants de nosaltres hem fet pràctiques no remunerades als mitjans? I el pitjor és que els mitjans públics eren els primers –almenys a la meva època- a no pagar “ni un duro”. D’acord que es tracta d’una etapa de formació i que un becari sortit de la carrera no treballa igual que un periodista experimentat, però en algun despatx els hauria de caure la cara de vergonya per tenir desenes de joves fent hores a TV3 i a Catalunya Ràdio sense ni tan sols pagar-los la T-10 que han de comprar per arribar-hi.

· El més dur de ser becari no és la situació de quan ho estàs fent, sinó el perquè ho fas. A banda d’aprendre tot el que pots, fer de becari serveix per obrir-se una petita escletxa en un mitjà i mirar de treballar-hi després, en aquest món on l’important és que et coneguin, per molts currículums que enviïs i molts perfils a LinkedIn que actualitzis. En un context en què contractar algú en un mitjà ja és tota una excepció i en què les oposicions i les places fixes són prehistòria, el problema és que sovint aquesta “recompensa” no arriba, i si ho fa, és de forma enverinada. A alguns, com als de la Ser, allargant-los el contracte de pràctiques fins a l’extenuació. A d’altres, els queda aspirar a les col·laboracions puntuals o a les substitucions d’estiu. Precarietat a la carta: anys seguits sense vacances, deixant penjada la feina d’hivern per enllaçar amb la d’estiu; malabarismes entre diverses feines per estar disponible quan et truquin; haver de triar entre dedicar-se el periodisme i tenir uns ingressos mínimament dignes.

· Per desgràcia, la precarietat en el periodisme no és patrimoni exclusiu dels becaris i les becàries, però aquest col·lectiu és la baula més fràgil de la cadena: sense consciència de grup, amb una experiència curta o nul·la com a treballadors, sense afiliació als sindicats professionals, preferint aguantar uns mesos de forma precària abans que posar en risc el futur.

Trenquem, doncs, una llança a favor dels becaris i les becàries que donen el millor de si mateixos malgrat les circumstàncies adverses: els “reals”, els falsos, els que no cobren res, els que reben una paga simbòlica. I quan aconseguim una feina estable com a periodistes, quan el nostre contracte deixi de ser una beca, tinguem memòria del que vam ser pensant en els que vénen darrere.

[Article publicat a Mèdia.cat, l’Observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el 3 d’octubre de 2014]

El Mundial de les dones ‘florero’

A aquestes alçades de la pel·lícula, ens comencem a resignar que l’esport protagonitzat per dones no ocupi el mateix espai –ni una quarta part, ni una desena part, ni una mil·lèsima part- que el masculí als mitjans de comunicació.

Alhora, suportem amb un estoïcisme encomiable que l’esport femení rebi més atenció als mitjans quan hi ha debats relacionats amb la indumentària de les jugadores que no pas pel resultat esportiu dels seus equips.

Per acabar-ho d’adobar, darrerament hem aguantat com hem pogut que el Mundial de futbol i el negoci que l’envolta traspuïn valors associats a una certa masculinitat que fa pudor de naftalina. Com si fos una lluita fratricida entre Estats-nació, la competició és relatada sovint als mitjans amb un lèxic més propi d’enfrontaments bèl·lics que dels valors esportius.

Però, ai!, il·luses de nosaltres, ens pensàvem que un cop passada la final de la Copa del Món ens lliuraríem d’aquestes concentracions tan elevades d’androcentrisme globalitzat. I resulta que no, que no; que tranquil·les i espereu una mica més, que encara no n’hem tingut prou.

Després que el món s’aturés i l’actualitat quedés suspesa per retransmetre el partit entre Alemanya i l’Argentina –obviant com aquesta competició ha maltractat els brasilers més desafavorits; oblidant Gaza i tants altres combats molt més reals, molt més desiguals- les dones, o algunes dones, han recuperat el protagonisme… I de quina manera.

Elles no han xutat cap pilota, no han marcat cap gol, no han rebut cap falta. Han menjat crispetes a la graderia. Han felicitat els seus marits després de la victòria. Han baixat al terreny de joc amb la samarreta de la seva selecció posada. I quan les dones tenen aquest paper en l’esport –i, diguem-ho clar: quan responen amb nota als cànons de bellesa generalitzats-, sembla que sí que són importants als mitjans.

“Las novias de Alemania”, titulava La Vanguardia a la portada del seu web aquest dilluns. El Mundo optava per destacar, també en portada, una galeria de fotos: “Las novias del campeón”. Si aquestes “preciosas mujeres” han esdevingut “protagonistas de excepción” (sic), potser caldria revisar el significat de la paraula “protagonista” al diccionari.

No és cap novetat que els mitjans generalistes es facin ressò de l’atractiu físic de les dones dels futbolistes, però no per això hem de deixar de dir que aquest tipus de continguts resulten vergonyosos i denigrants. Sigui combatent les agressions sexistes, sigui denunciant els rols de gènere caducs, cal posar de manifest que convivim diàriament amb un marc referencial masclista, i que això reforça les desigualtats i perjudica la percepció i les perspectives de les dones.

Ja que hi estan posats, només faltaria que els mitjans afeccionats a reproduir aquestes visions de la dona diguessin les coses pel seu nom: gerro de flors, en alemany, es diu “Blumenvase”. Tot i que, pensant-ho bé, potser l’equivalent anglès de l’expressió seria més oportú: “trophy wife”, o sigui, “dona trofeu”. En català, no he trobat una expressió equivalent que em convenci, però tot sigui dit, els webs de La Vanguardia i El Mundo no semblen necessitar-lo gaire, el català.

[Article publicat a Mèdia.cat, l’Observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el 15 de juliol de 2014]

Els tertulians i la dimensió desconeguda

En aquest context de crisis –en plural- en què vivim, també hi ha motius per a l’optimisme: si bé la recessió ha espatllat l’ascensor social, ha incrementat la “màgia” de la ràdio. Han disminuït les possibilitats que una persona amb pocs recursos pugui millorar el seu nivell econòmic o de formació, però disposem d’una tècnica infal·lible que cada matí ens permet ficar-nos en un món on no existeix la por de no arribar a final de mes: engegar la ràdio i escoltar una tertúlia.

Fa poc més d’un any ens meravellàvem de descobrir que l’actual director de La Vanguardia i habitual a les tertúlies dels mitjans del Grup Godó, Màrius Carol, es pensava que un periodista cobra el mateix que el president del govern (uns 78.000 euros bruts anuals). Recentment, però, fenòmens com el de Can Vies ens han permès constatar que molts opinadors mantenen distàncies vitals quilomètriques no només amb el mileurisme, sinó també amb l’associacionisme de base, les reivindicacions veïnals, les entitats de barri o els discursos transformadors.

Si no és així, costa d’entendre com certs tertulians no només han criminalitzat el moviment okupa, sinó que han obviat el suport veïnal i les manifestacions en contra de l’enderroc del centre social per presentar les protestes com una qüestió de “violència sí o no”. Dilluns 2 de juny, l’alcalde de Barcelona era entrevistat a El Món a RAC1 i després responia les preguntes dels tertulians. Doncs bé, per estrany que sembli, entre les persones que van donar la seva opinió durant la tertúlia, la més propera a la defensa de Can Vies era precisament ell: Xavier Trias.

És cert també que la mateixa emissora i d’altres han trobat el contrapunt entrevistant el diputat de la CUP David Fernández, que amb la seva capacitat argumentativa habitual ha fet arribar altres punts de vista als oients. Tot i això, no deixa de ser paradoxal que donar veu a un centre social autogestionat i a col·lectius força llunyans al que entenem com a “stablishment”, els mitjans identifiquin com a únic opinador possible una persona que té un càrrec de diputat.

Fa temps que diverses persones s’han entretingut a constatar una intuïció generalitzada: que entre els tertulians dels mitjans catalans hi ha poca pluralitat, pel què fa al gènere i l’edat però també a la ideologia i a la professió. Amb honroses excepcions, la dreta hi està sobrerepresentada. Però no és només una qüestió d’ideologia, també d’entorn sòcio-econòmic i de context.

“Existeix un divorci creixent entre les vides dels periodistes i les de la resta de nosaltres”, diu l’escriptor i activista britànic Owen Jones al seu aclamat Chavs. La demonización de la clase obrera. A casa nostra, la precarització del sector fa que la frase no sigui aplicable a la majoria dels periodistes, però potser sí als tertulians. Tal i com deia el mateix Jones a la seva xerrada al CCCB, la dreta té l’habilitat d’imposar el frame, “la finestra d’allò possible”. En un moment en què, més que mai, toca construir impossibles, alguna cosa hauria de canviar.

[Aquest mes de juny vaig iniciar les col·laboracions en forma d’articles d’opinió a Mèdia.cat, l’Observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. Aquest és l’article que hi vaig publicar el passat 9 de juny]

11 blogs sobre polítics per riure una mica

Les campanyes electorals són un anacronisme en si mateixes. Per sort, l’humor made in internet -visual, de consum ràpid, mordaç- ens dóna algunes alegries irreverents per suportar el viacrucis.

Ahir un tuit de’n @ganyet em va introduir en l’apassionant món dels Tumblr sobre polítics “fent coses” o “mirant coses”. Una idea senzilla però efectiva que evidencia que una foto, fora de context i amb un bon títol, pot generar un significat nou.

A continuació un recull amb aportacions del mateix @ganyet i de @janquim, @albertcuesta, @xmenduina i pròpies.

Tot va començar per aquí:

Arias Cañete Comiendo

Quins són els mitjans digitals en català més subvencionats?

Veia avui en un tuit del periodista Sergi Picazo que el DOGC ha publicat les subvencions estucturals concedides pel Departament de Presidència en l’àmbit del foment dels mitjans de comunicació en català.

Acaben de sortir al DOGC les subvencions a mitjans digitals i premsa en català de la Generalitat… http://t.co/zavq5U7aUz #Transparència

— Sergi Picazo (@sergipicazo) February 17, 2014

M’he animat a traduir el pdf en excel, i l’excel en gràfic, gràcies a la pràctica -tot i que limitada- aplicació web Infogr.am. El que teniu més avall n’és el resultat.

Tres consideracions prèvies:

1. Els gràfics es refereixen només als mitjans digitals. Quedarien pendents la premsa, la ràdio i la televisió.
2. El gràfic d’empreses més subvencionades es refereix també exclusivament a la part de mitjans digitals. Un exercici interessant -per a una altra estona o per a qui vulgui recollir el guant- seria sumar les subvencions rebudes per aquelles empreses que tenen mitjans de diversos tipus (digital i premsa, per exemple).
3. Quan ajuntem “mitjans de comunicació” i “subvencions”, és fàcil caure en la demagògia. Alerta: hi ha molts tipus d’empreses subvencionades i els mitjans de comunicació no són, ni de llarg, els que encapçalen la llista. Valgui com a exemple només una dada: la llista de les empreses més subvencionades el 2012 a l’Estat espanyol l’encapçala una automobilística, Peugeot, que va rebre ni més ni menys que 66 milions d’euros.

Veure-ho tot: Subvencions a mitjans de comunicació digitals

Adéu, Antònia Font

Hi ha aquell estiu a Mallorca, el primer de tots. L’amiga de tota la vida s’havia enamorat d’un mallorquí i la resta, en comitiva, vam anar-hi a passar una setmana a l’estiu. Tot el que va tenir de viatge iniciàtic -i de catarsi de grup en l’adolescència tardana- no hagués estat el mateix sense la banda sonora d’aquella furgoneta. A Moscari, a Cala Moro, a Palma i A Rússia. Potser allà, sense saber-ho, vam inaugurar la joventut.

Després, amb els anys, les seves cançons van exercir diligentment el paper d’acompanyants fidels. Conduïnt sola en cotxe, en vespres d’introspecció, en concerts i festes majors… Però sobretot, regalant-nos la complicitat dels móns compartits. Els robots –i tantes altres coses- sempre seran de la Roser.

Igual que el primer concert. Aquell any, a Sabadell, per la Festa Major, no només van portar el David Bisbal de torn. Hi havia Antònia Font, hi havia la Roser i els seus amics, però també una relació que començava i que encara no intuïa fins a quin punt naixerien noves love songs. Ni quants cigarrets ens fumaríem l’hivern següent dins del cotxe durant les converses en trio: el Pere, jo i el Joan Miquel Oliver. Ni quant duraria aquell Mos sexuàvem i mos gastronomíem que acabàvem d’inagurar.

Abans, però, hi havia hagut un blog. Un despullar-se en digital que titulava amb els móns surreals dels mallorquins. Aquells 30 metres quadrats de consciència -que un vomita i endreça sense saber gaire per què ni per qui-, no s’haguessin edificat igual sense la trascendència quotidiana de les seves cançons. Ni sense la companyia i les paraules de tanta altra gent amb qui compartíem l’aventura de la introspecció. D’alguns no en recordo el nom, altres ja han publicat llibres… i amb altres, com l’Anna, allò només va ser un capítol més d’una llarga abraçada.

Perquè si d’algú és aquesta banda sonora, és d’ella. Per aquells moments En s’estiu en què està tan morena que, quan somriu, les dents encara se li veuen més blanques. Per aquella època que Sa vida passa havia de ser una creperia. Per què encara que últimament l’Alegria se li escapi, segueix sent una patinadora sobre gel. Ben aviat tornarem a riure i a fer veure que ens ho prenem seriosament quan ell s’ajup i sona Calgary 88. Te sobren vitamines per això i per molt més.

En definitiva, per totes aquelles cançons que vam rebre com boscos a explorar i que hem acabat tatuant-nos en algun lloc de la consciència. Adéu, Antònia Font. Gracis i molts d’anys.

Tres consells per iniciar-se a les xarxes socials -i per tenir-los sempre presents-

Gorst, Vern C.

De consells, n’hi ha molts, però si n’he de triar només tres i que singuin senzills, diria:

1) No hi pengis res que no t’agradaria veure publicat en un diari. Per molt que configuris la privacitat dels teus comptes, allò que pengis a les xarxes socials passa a ser públic -ja sigui per a uns quants amics o bé per a tothom-. Abans de fer clic a “Publicar”, pregunta’t: és excessivament íntim? Pot ofendre algú proper? Em puc penedir d’haver-ho penjat? Si respons “sí” o “potser sí” a qualsevol de les preguntes, atura’t abans que sigui massa tard.

2) Escriu correctament. Oi que no sortiries de casa sense haver-te rentat la cara? Doncs no pengis res sense primer assegurar-te que té “bon aspecte”. L’ortografia correcta, igual que evitar textos escrits en majúscules, és una norma d’etiqueta a la xarxa.

3) No tot encaixa a tot arreu. Fes servir cada xarxa social per a un propòsit diferent i clar (Facebook per a connectar amb la família i els amics, Twitter per a aprendre sobre els teus interessos, etc.). Al principi pot semblar difícil, però amb una mica de curiositat i de prudència aviat intuiràs quin “aire” es respira a cada xarxa social.

Aquests consells els vaig escriure originalment per a respondre una pregunta (text original en anglès) a Klout, una aplicació que atorga als seus usuaris una puntuació per determinar la seva influència social en línia, a partir de l’analítica dels seus perfils a les xarxes socials.

El pal d’escombra ens farà lliures

Que sí, que sí: la manifestació va ser històrica, majúscula, còsmica, orgàsmica… i tot el que vulgueu. Però gairebé vint-i-quatre hores després, quan fa estona que als quioscos s’han esgotat les cròniques més fervoroses de la gesta, encara ningú ha homenatjat el que ahir es va postul·lar com a producte clau per avançar cap a l’estat propi: el pal d’escombra.

Diuen que si una cosa tenim els catalans és aquesta capacitat innata per aprofitar-ho tot i per espavilar-nos amb qualsevol cosa. Si de les pedres en fem pans, dels estris de neteja domèstics en fem pals de bandera. I ahir hi havia tantes estelades onejant al vent als carrers de Barcelona com escombres, fregones i recollidors abandonats a les llars del país. Resignats a que ningú els reconegués la seva contribució a la causa, jeien a terra o al fons d’un armari, esperant que tard o d’hora s’acabés aquesta mutilació temporal en servei a la pàtria.

Però ai, no només els estris de neteja van ser damnificats per l’entusiasme generalitzat! Fins i tot les canyes de pescar van patir l’“órdago nacionalista”. Per no parlar de les pobres tomaqueres, que van veure impotents com la meitat dels horts del país quedaven fets un nyap, per vergonya de la nostra tradició agrícola i de les generacions de neohippies amb hortalisses al balcó.

Esperem que de manifestacions com la d’ahir no ens en facin falta gaire més, perquè els designis de l’enginy popular són inescrutables i encara prendríem mal tots plegats. Així que, pel bé del gremi de les fregones i per la pressa que tenim tots plegats, fem que les estelades tornin als balcons i exigim que, després de marxar per Barcelona, la independència segueixi avançant ara pels despatxos dels qui tenen la paella –i ho dic sense ànim de donar idees- pel mànec.

De la mort del sofà a l’agonia de TV3

Una de les primeres coses interessants que recordo haver sentit a la facultat  -amb el permís de la meva memòria fràgil- és que la popularització dels aparells de televisió a les cases va afectar directament la distribució dels menjadors. Fins aquell moment, per explicar-se rondalles a la vora del foc o per escoltar la ràdio o llegir el diari, n’hi havia prou amb les cadires al voltant de la taula, o amb un tamboret a la vora de la llar… Però l’arribada de la “tele” va crear una necessitat nova. Per tal que la família sencera pugués, cada vespre, passar una estona de cara a una pantalla, calia un suport més gran i més còmode: havia nascut el sofà.

Més de mig segle després, el sofà continua ocupant un espai central a la majoria de menjadors i sales d’estar, però del context en què va néixer, poca cosa més continua vigent. La multiplicació del nombre de “teles” que hi ha a cada casa ja va acabar fa temps amb la idea de la família reunida davant de l’aparell; i, actualment, la multiplicació dels suports existents i el consum de continguts a través d’internet està acabant d’esborrar del tot les discussions sobre quin canal mirar (i això que, amb la TDT, les opcions s’han multiplicat!). Cada membre de la casa té els seus gustos i vol veure un programa diferent, sigui a la televisió de l’habitació, a l’ordinador, a la tablet, al mòbil o amb més d’un suport alhora, per poder comentar-ho amb els amics mentre xateja o dir-hi la seva via twitter.

Foto de The Us National Archives a Flickr

Els senyors -i les senyores- que manen a les teles no són estúpids, i saben que ja no n’hi ha prou amb col·locar un bon programa al prime time per captar a l’hora l’atenció de tothom. Per això han creat els canals secundaris, per això  pengen a internet els seus programes, per això busquen oferir continguts diferents per a públics diferents. Se’n diu segmentar audiències, oferir a cada espectador allò que vol veure. I fer-ho no és, de cap manera, un luxe. Davant la competència ferotge de tota mena de continguts que hi ha a internet, de les sèries americanes que et pots descarregar amb un clic, dels milions d’hores de vídeo que hi ha a Youtube… crear petites parcel·les amb continguts temàtics i buscar la identificació de l’audiència és la única manera que les teles puguin seguir tenint sentit. I què vol dir per a una tele, “tenir sentit”? Doncs bàsicament dues coses: si és privada, donar diners als seus propietaris; i si és pública, complir la funció de servei a la societat per a la qual va ser creada.

Que una televisió pública ha de contribuir a vertebrar socialment, nacionalment, lingüísticament (i uns quants -ments més que segur que em deixo) una comunitat, crec que és quelcom obvi i que no cal justificar aquí. Si aquesta comunitat és una nació que no disposa dels mecanismes polítics i institucionals per legitimar-se i sobreviure de què disposen la majoria de nacions del món, la necessitat és encara més evident. Però per aconseguir aquesta fita, perquè una televisió pública tingui raó de ser, és imprescindible que arribi a tothom, a tots els públics. Una televisió privada es pot fer d’or -o pot provar-ho- dirigint-se només a les dones de mitjana edat, als nens i nenes de parvulari, als propietaris de mascotes o als amants dels cotxes tunejats. Però una televisió pública no es pot permetre aquest luxe: per complir la funció que li ha estat encarregada, és imprescindible que la seva oferta de continguts englobi, atregui -i, si pot ser, entusiasmi- el màxim nombre de segments o grups de població del seu territori d’influència.

En aquest context, per a una televisió pública, la segmentació de continguts a través de diferents canals és la única manera d’afrontar aquesta època de canvis i de no cedir al pols de les privades per emportar-se el tall més gros de pastís. Retallar l’oferta de canals temàtics de Televisió de Catalunya, independentment de l’estalvi que això suposi a les arques públiques, és deixar-la incompleta, amputar-li les extremitats, tallar-li els braços amb què abraça des dels nens que es miren el Mic fins als bojos pel futbol, passant pels adolescents enganxats a les sèries al 3xl i pels sibarites que no es perden En Clau de Vi. Si TV3 no pot aspirar a ser la televisió de tots, no podrà complir la funció que té encomanada. La pèrdua de pes simbòlic -i de punts de share- que pot patir inicia un camí perillós, una agonia, que la podria apartar de l’espai central que ara ocupa en el món àudiovisual català.

Potser arribarà el dia que, sense fer soroll, un camió de mudances s’emportarà el sofà de casa i el substituirà per un parell de butaques al costat de la finestra. I si no vigilem, potser també arribarà el dia que ens preguntarem on és aquell referent televisiu, social i cultural amb què molts vam créixer, i que fa temps sabíem que era “la nostra”.