Intercanvi de targetes i encaixada de mans, una rutina professional de primeres trobades -només cortesia, potser?- per dir-nos que volem estar en contacte, que ens volem tenir presents. Recordo fa anys algunes màquines instal·lades als passadissos de centres comercials per imprimir-ne de predissenyades: sense targeta no eres ningú. Tanta tinta i cartolina satinada, tanta condensació d’imatge corporativa en pocs centímetres quadrats… I ara, com en tantes altres coses, ja no ens cal la impremta.
Un currículum breu en extensió temporal, però multidisciplinar i tastaolletes com el de qualsevol vida líquida, demana alguna cosa més que un trosset de paper per explicar què fa una, què sap fer i a què li agrada dedicar-se. Fa temps que a twitter parlo de periodisme digital i d’altres fílies més o menys relacionades amb la meva activitat professional, però necessitava una casa més espaiosa i més personalitzada per desar-hi el que faig i el que vaig aprenent. Després d’experiències blocaires més aviat costumistes o amb un aire pretesament literari, obro de nou la paradeta. Els dies diran si la botiga esdevé un colmado de confiança o uns grans magatzems amb aparadors canviants per ullar-los de passada.
La llibreta 