A aquestes alçades de la pel·lícula, ens comencem a resignar que l’esport protagonitzat per dones no ocupi el mateix espai –ni una quarta part, ni una desena part, ni una mil·lèsima part- que el masculí als mitjans de comunicació.
Alhora, suportem amb un estoïcisme encomiable que l’esport femení rebi més atenció als mitjans quan hi ha debats relacionats amb la indumentària de les jugadores que no pas pel resultat esportiu dels seus equips.
Per acabar-ho d’adobar, darrerament hem aguantat com hem pogut que el Mundial de futbol i el negoci que l’envolta traspuïn valors associats a una certa masculinitat que fa pudor de naftalina. Com si fos una lluita fratricida entre Estats-nació, la competició és relatada sovint als mitjans amb un lèxic més propi d’enfrontaments bèl·lics que dels valors esportius.
Però, ai!, il·luses de nosaltres, ens pensàvem que un cop passada la final de la Copa del Món ens lliuraríem d’aquestes concentracions tan elevades d’androcentrisme globalitzat. I resulta que no, que no; que tranquil·les i espereu una mica més, que encara no n’hem tingut prou.
Després que el món s’aturés i l’actualitat quedés suspesa per retransmetre el partit entre Alemanya i l’Argentina –obviant com aquesta competició ha maltractat els brasilers més desafavorits; oblidant Gaza i tants altres combats molt més reals, molt més desiguals- les dones, o algunes dones, han recuperat el protagonisme… I de quina manera.
Elles no han xutat cap pilota, no han marcat cap gol, no han rebut cap falta. Han menjat crispetes a la graderia. Han felicitat els seus marits després de la victòria. Han baixat al terreny de joc amb la samarreta de la seva selecció posada. I quan les dones tenen aquest paper en l’esport –i, diguem-ho clar: quan responen amb nota als cànons de bellesa generalitzats-, sembla que sí que són importants als mitjans.
“Las novias de Alemania”, titulava La Vanguardia a la portada del seu web aquest dilluns. El Mundo optava per destacar, també en portada, una galeria de fotos: “Las novias del campeón”. Si aquestes “preciosas mujeres” han esdevingut “protagonistas de excepción” (sic), potser caldria revisar el significat de la paraula “protagonista” al diccionari.
No és cap novetat que els mitjans generalistes es facin ressò de l’atractiu físic de les dones dels futbolistes, però no per això hem de deixar de dir que aquest tipus de continguts resulten vergonyosos i denigrants. Sigui combatent les agressions sexistes, sigui denunciant els rols de gènere caducs, cal posar de manifest que convivim diàriament amb un marc referencial masclista, i que això reforça les desigualtats i perjudica la percepció i les perspectives de les dones.
Ja que hi estan posats, només faltaria que els mitjans afeccionats a reproduir aquestes visions de la dona diguessin les coses pel seu nom: gerro de flors, en alemany, es diu “Blumenvase”. Tot i que, pensant-ho bé, potser l’equivalent anglès de l’expressió seria més oportú: “trophy wife”, o sigui, “dona trofeu”. En català, no he trobat una expressió equivalent que em convenci, però tot sigui dit, els webs de La Vanguardia i El Mundo no semblen necessitar-lo gaire, el català.
[Article publicat a Mèdia.cat, l’Observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el 15 de juliol de 2014]
La llibreta 