Sense becaris no hi ha periodisme

Aquesta setmana hem conegut que una inspecció del Ministeri de Treball ha detectat a la Cadena Ser “becaris vitalicis”, és a dir, persones que porten més d’un any fent jornades pròpies de treballadors de plantilla, però cobrant com estudiants.

Els investigadors han fet triar Prisa: o els regularitzava o els feia fora; i l’empresa, que fa un any va ser sancionada per explotar els becaris del Màster UAM-El País, s’ha decantat per la segona opció. 80 persones han hagut d’abandonar l’emissora, segons PR Noticias.

La seva marxa obligada ha generat, segons el mateix digital, “un terratrèmol de grans proporcions” a l’emissora, perquè els periodistes contractats han hagut d’assumir la feina dels falsos becaris, sumada a la seva ja “elevada càrrega de treball” i obligant la plantilla a “multiplicar les seves funcions cobrint llocs que ara no seran substituïts”.

Davant d’això, diverses reflexions:

· La notícia enfoca els fets des del punt de vista de les conseqüències que tenen sobre la plantilla estable de l’emissora, no sobre els propis becaris i becàries. Estem parlant de 80 persones que tenien una feina i s’han quedat al carrer. Si tenien un contracte de becari era perquè no tenien cap més opció que aquesta per treballar al mitjà, no pas perquè estiguessin en període de “pràctiques”. I encara que fossin becaris “reals”, segueixen sent ells i elles les principals víctimes de tot plegat.

· El problema dels “falsos becaris” és, com el dels “falsos autònoms”, una epidèmia als mitjans de comunicació i una arma de doble fil. No només estableix diferències importants de sou i condicions laborals entre persones que fan la mateixa feina, sinó que pot crear recels entre els contractats estables, per por que una millora de la situació dels precaris amenaci el seu lloc de feina o suposi empitjorar les seves pròpies condicions per igualar les de tots els treballadors.

· Val la pena parlar també dels becaris “autèntics”, els i les estudiants en pràctiques, que estan acabant la carrera, sovint ja amb una mica d’experiència acumulada a mitjans locals i amb una empenta i unes ganes de treballar que els traspuen per tots els porus. Quants de nosaltres hem fet pràctiques no remunerades als mitjans? I el pitjor és que els mitjans públics eren els primers –almenys a la meva època- a no pagar “ni un duro”. D’acord que es tracta d’una etapa de formació i que un becari sortit de la carrera no treballa igual que un periodista experimentat, però en algun despatx els hauria de caure la cara de vergonya per tenir desenes de joves fent hores a TV3 i a Catalunya Ràdio sense ni tan sols pagar-los la T-10 que han de comprar per arribar-hi.

· El més dur de ser becari no és la situació de quan ho estàs fent, sinó el perquè ho fas. A banda d’aprendre tot el que pots, fer de becari serveix per obrir-se una petita escletxa en un mitjà i mirar de treballar-hi després, en aquest món on l’important és que et coneguin, per molts currículums que enviïs i molts perfils a LinkedIn que actualitzis. En un context en què contractar algú en un mitjà ja és tota una excepció i en què les oposicions i les places fixes són prehistòria, el problema és que sovint aquesta “recompensa” no arriba, i si ho fa, és de forma enverinada. A alguns, com als de la Ser, allargant-los el contracte de pràctiques fins a l’extenuació. A d’altres, els queda aspirar a les col·laboracions puntuals o a les substitucions d’estiu. Precarietat a la carta: anys seguits sense vacances, deixant penjada la feina d’hivern per enllaçar amb la d’estiu; malabarismes entre diverses feines per estar disponible quan et truquin; haver de triar entre dedicar-se el periodisme i tenir uns ingressos mínimament dignes.

· Per desgràcia, la precarietat en el periodisme no és patrimoni exclusiu dels becaris i les becàries, però aquest col·lectiu és la baula més fràgil de la cadena: sense consciència de grup, amb una experiència curta o nul·la com a treballadors, sense afiliació als sindicats professionals, preferint aguantar uns mesos de forma precària abans que posar en risc el futur.

Trenquem, doncs, una llança a favor dels becaris i les becàries que donen el millor de si mateixos malgrat les circumstàncies adverses: els “reals”, els falsos, els que no cobren res, els que reben una paga simbòlica. I quan aconseguim una feina estable com a periodistes, quan el nostre contracte deixi de ser una beca, tinguem memòria del que vam ser pensant en els que vénen darrere.

[Article publicat a Mèdia.cat, l’Observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el 3 d’octubre de 2014]

De la mort del sofà a l’agonia de TV3

Una de les primeres coses interessants que recordo haver sentit a la facultat  -amb el permís de la meva memòria fràgil- és que la popularització dels aparells de televisió a les cases va afectar directament la distribució dels menjadors. Fins aquell moment, per explicar-se rondalles a la vora del foc o per escoltar la ràdio o llegir el diari, n’hi havia prou amb les cadires al voltant de la taula, o amb un tamboret a la vora de la llar… Però l’arribada de la “tele” va crear una necessitat nova. Per tal que la família sencera pugués, cada vespre, passar una estona de cara a una pantalla, calia un suport més gran i més còmode: havia nascut el sofà.

Més de mig segle després, el sofà continua ocupant un espai central a la majoria de menjadors i sales d’estar, però del context en què va néixer, poca cosa més continua vigent. La multiplicació del nombre de “teles” que hi ha a cada casa ja va acabar fa temps amb la idea de la família reunida davant de l’aparell; i, actualment, la multiplicació dels suports existents i el consum de continguts a través d’internet està acabant d’esborrar del tot les discussions sobre quin canal mirar (i això que, amb la TDT, les opcions s’han multiplicat!). Cada membre de la casa té els seus gustos i vol veure un programa diferent, sigui a la televisió de l’habitació, a l’ordinador, a la tablet, al mòbil o amb més d’un suport alhora, per poder comentar-ho amb els amics mentre xateja o dir-hi la seva via twitter.

Foto de The Us National Archives a Flickr

Els senyors -i les senyores- que manen a les teles no són estúpids, i saben que ja no n’hi ha prou amb col·locar un bon programa al prime time per captar a l’hora l’atenció de tothom. Per això han creat els canals secundaris, per això  pengen a internet els seus programes, per això busquen oferir continguts diferents per a públics diferents. Se’n diu segmentar audiències, oferir a cada espectador allò que vol veure. I fer-ho no és, de cap manera, un luxe. Davant la competència ferotge de tota mena de continguts que hi ha a internet, de les sèries americanes que et pots descarregar amb un clic, dels milions d’hores de vídeo que hi ha a Youtube… crear petites parcel·les amb continguts temàtics i buscar la identificació de l’audiència és la única manera que les teles puguin seguir tenint sentit. I què vol dir per a una tele, “tenir sentit”? Doncs bàsicament dues coses: si és privada, donar diners als seus propietaris; i si és pública, complir la funció de servei a la societat per a la qual va ser creada.

Que una televisió pública ha de contribuir a vertebrar socialment, nacionalment, lingüísticament (i uns quants -ments més que segur que em deixo) una comunitat, crec que és quelcom obvi i que no cal justificar aquí. Si aquesta comunitat és una nació que no disposa dels mecanismes polítics i institucionals per legitimar-se i sobreviure de què disposen la majoria de nacions del món, la necessitat és encara més evident. Però per aconseguir aquesta fita, perquè una televisió pública tingui raó de ser, és imprescindible que arribi a tothom, a tots els públics. Una televisió privada es pot fer d’or -o pot provar-ho- dirigint-se només a les dones de mitjana edat, als nens i nenes de parvulari, als propietaris de mascotes o als amants dels cotxes tunejats. Però una televisió pública no es pot permetre aquest luxe: per complir la funció que li ha estat encarregada, és imprescindible que la seva oferta de continguts englobi, atregui -i, si pot ser, entusiasmi- el màxim nombre de segments o grups de població del seu territori d’influència.

En aquest context, per a una televisió pública, la segmentació de continguts a través de diferents canals és la única manera d’afrontar aquesta època de canvis i de no cedir al pols de les privades per emportar-se el tall més gros de pastís. Retallar l’oferta de canals temàtics de Televisió de Catalunya, independentment de l’estalvi que això suposi a les arques públiques, és deixar-la incompleta, amputar-li les extremitats, tallar-li els braços amb què abraça des dels nens que es miren el Mic fins als bojos pel futbol, passant pels adolescents enganxats a les sèries al 3xl i pels sibarites que no es perden En Clau de Vi. Si TV3 no pot aspirar a ser la televisió de tots, no podrà complir la funció que té encomanada. La pèrdua de pes simbòlic -i de punts de share- que pot patir inicia un camí perillós, una agonia, que la podria apartar de l’espai central que ara ocupa en el món àudiovisual català.

Potser arribarà el dia que, sense fer soroll, un camió de mudances s’emportarà el sofà de casa i el substituirà per un parell de butaques al costat de la finestra. I si no vigilem, potser també arribarà el dia que ens preguntarem on és aquell referent televisiu, social i cultural amb què molts vam créixer, i que fa temps sabíem que era “la nostra”.