Ni sexistes, ni immòbils, ni invariables

Aquest dimecres l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya va lliurar a Barcelona els Premis de Comunicació No Sexista.

És obvi que si segueix sent necessari premiar la comunicació no sexista és perquè és minoritària i cal potenciar-la. Tota causa a què se li dediquen uns guardons té mala peça al teler: ningú –que jo sàpiga, però vés a saber- organitza els Premis a l’Evasió Fiscal o al Masclisme Forassenyat, perquè això no cal promoure-ho, funciona sol!

M’atreviria dir que, perquè uns guardons d’aquest tipus serveixin realment pel que es proposen, és imprescindible que entre les premiades hi hagi dos tipus de persones: en primer lloc, homes; i en segon lloc, dones joves.

Començaré pel final: hi havia dones joves premiades, sí. Hi havia la politòloga Elisabet Puigdollers, que escriu interessants articles d’anàlisi sobre qüestions de gènere al bloc El Pati Descobert i en altres mitjans. Hi havia la Neus Barberà i l’Anna Zahera de Surtdecasa.cat, que fa quatre anys es van atrevir a muntar un digital de cultura de proximitat a les Terres de l’Ebre i ara exporten l’èxit del projecte a altres territoris del país. I, entre d’altres que em deixo, hi havia l’Andrea Momoitio, subdirectora de la revista Pikara, amb una de les impulsores, la Lucía Martínez Odriozola, a qui des de l’Anuari Mèdia.cat vam tenir l’honor de lliurar-los el guardó. Recomano fer un cop d’ull a la feina de totes elles.

Deia, doncs, que cal que hi hagi dones joves entre les premiades, però també cal que les periodistes joves seguim defensant activament una comunicació no sexista des de la nostra realitat concreta. En un context professional on el canvi és la norma, on la precarietat sovint ens afecta molt més que qualsevol altra forma de discriminació i on, també en aquestes qüestions, estem precedides per una generació de la transició que ja va fer les seves lluites –algunes de les quals ja no són les nostres-; hem de seguir amb l’alerta més activada que mai per seguir detectant i denunciant el sexisme en la nostra feina i en els continguts periodístics.

Cal, també, que als Premis de Comunicació No Sexista hi hagi homes guardonats per les seves bones pràctiques. De fet, n’hi havia un: Isaías Lafuente, premiat pel seu compromís amb la igualtat en els textos per a premsa i ràdio. Els altres homes que van pujar a l’escenari –tres, sense comptar un altre premiat que no va venir- ho van fer per recollir “premis” a males pràctiques, no pas felicitacions. La qual cosa posa en evidència un cop més que la comunicació no sexista només serà una realitat quan sigui una qüestió no només promoguda per les dones, sinó defensada a ultrança també per l’altra meitat de la societat. De la mateixa manera, mentre les dones haguem de destinar la nostra parcel·la de visibilitat pública a tractar precisament els temes de gènere perquè sinó ningú més ho fa, tampoc no haurem aconseguit la igualtat.

Si no és així, la comunicació no sexista corre el risc de patir la síndrome dels dies mundials: potser és útil recordar-nos durant 24 hores de la pobresa, l’alliberament LGTB o els boscos de l’Amazones, però seria molt millor no haver-los de dedicar cap menció especial perquè voldria dir que no existeixen les desigualtats, la discriminació ni la desforestació. Mentre no ho aconseguim, el que és imprescindible és que de la lluita contra la pobresa no se n’ocupin només els més desafavorits, que els heterosexuals defensem activament el respecte a la diversitat i que els humans no esperem que els arbres vagin a les manifestacions per assumir les seves lluites com a pròpies.

Per tant: autocrítica, sí; però també una crida generalitzada als homes periodistes per assumir la lluita per a una comunicació no sexista com quelcom propi i quotidià. A l’hora d’enfocar els temes, a l’hora de buscar expertes, a l’hora de triar tertulianes i a l’hora de fomentar que les dones ocupin llocs de responsabilitat a les redaccions. I de pas, a l’hora de fer que cada cop hi hagi més homes que es mereixin un premi de l’ADPC.

[Article publicat a Mèdia.cat, l’Observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el 7 de novembre de 2014]

Sense becaris no hi ha periodisme

Aquesta setmana hem conegut que una inspecció del Ministeri de Treball ha detectat a la Cadena Ser “becaris vitalicis”, és a dir, persones que porten més d’un any fent jornades pròpies de treballadors de plantilla, però cobrant com estudiants.

Els investigadors han fet triar Prisa: o els regularitzava o els feia fora; i l’empresa, que fa un any va ser sancionada per explotar els becaris del Màster UAM-El País, s’ha decantat per la segona opció. 80 persones han hagut d’abandonar l’emissora, segons PR Noticias.

La seva marxa obligada ha generat, segons el mateix digital, “un terratrèmol de grans proporcions” a l’emissora, perquè els periodistes contractats han hagut d’assumir la feina dels falsos becaris, sumada a la seva ja “elevada càrrega de treball” i obligant la plantilla a “multiplicar les seves funcions cobrint llocs que ara no seran substituïts”.

Davant d’això, diverses reflexions:

· La notícia enfoca els fets des del punt de vista de les conseqüències que tenen sobre la plantilla estable de l’emissora, no sobre els propis becaris i becàries. Estem parlant de 80 persones que tenien una feina i s’han quedat al carrer. Si tenien un contracte de becari era perquè no tenien cap més opció que aquesta per treballar al mitjà, no pas perquè estiguessin en període de “pràctiques”. I encara que fossin becaris “reals”, segueixen sent ells i elles les principals víctimes de tot plegat.

· El problema dels “falsos becaris” és, com el dels “falsos autònoms”, una epidèmia als mitjans de comunicació i una arma de doble fil. No només estableix diferències importants de sou i condicions laborals entre persones que fan la mateixa feina, sinó que pot crear recels entre els contractats estables, per por que una millora de la situació dels precaris amenaci el seu lloc de feina o suposi empitjorar les seves pròpies condicions per igualar les de tots els treballadors.

· Val la pena parlar també dels becaris “autèntics”, els i les estudiants en pràctiques, que estan acabant la carrera, sovint ja amb una mica d’experiència acumulada a mitjans locals i amb una empenta i unes ganes de treballar que els traspuen per tots els porus. Quants de nosaltres hem fet pràctiques no remunerades als mitjans? I el pitjor és que els mitjans públics eren els primers –almenys a la meva època- a no pagar “ni un duro”. D’acord que es tracta d’una etapa de formació i que un becari sortit de la carrera no treballa igual que un periodista experimentat, però en algun despatx els hauria de caure la cara de vergonya per tenir desenes de joves fent hores a TV3 i a Catalunya Ràdio sense ni tan sols pagar-los la T-10 que han de comprar per arribar-hi.

· El més dur de ser becari no és la situació de quan ho estàs fent, sinó el perquè ho fas. A banda d’aprendre tot el que pots, fer de becari serveix per obrir-se una petita escletxa en un mitjà i mirar de treballar-hi després, en aquest món on l’important és que et coneguin, per molts currículums que enviïs i molts perfils a LinkedIn que actualitzis. En un context en què contractar algú en un mitjà ja és tota una excepció i en què les oposicions i les places fixes són prehistòria, el problema és que sovint aquesta “recompensa” no arriba, i si ho fa, és de forma enverinada. A alguns, com als de la Ser, allargant-los el contracte de pràctiques fins a l’extenuació. A d’altres, els queda aspirar a les col·laboracions puntuals o a les substitucions d’estiu. Precarietat a la carta: anys seguits sense vacances, deixant penjada la feina d’hivern per enllaçar amb la d’estiu; malabarismes entre diverses feines per estar disponible quan et truquin; haver de triar entre dedicar-se el periodisme i tenir uns ingressos mínimament dignes.

· Per desgràcia, la precarietat en el periodisme no és patrimoni exclusiu dels becaris i les becàries, però aquest col·lectiu és la baula més fràgil de la cadena: sense consciència de grup, amb una experiència curta o nul·la com a treballadors, sense afiliació als sindicats professionals, preferint aguantar uns mesos de forma precària abans que posar en risc el futur.

Trenquem, doncs, una llança a favor dels becaris i les becàries que donen el millor de si mateixos malgrat les circumstàncies adverses: els “reals”, els falsos, els que no cobren res, els que reben una paga simbòlica. I quan aconseguim una feina estable com a periodistes, quan el nostre contracte deixi de ser una beca, tinguem memòria del que vam ser pensant en els que vénen darrere.

[Article publicat a Mèdia.cat, l’Observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el 3 d’octubre de 2014]

El Mundial de les dones ‘florero’

A aquestes alçades de la pel·lícula, ens comencem a resignar que l’esport protagonitzat per dones no ocupi el mateix espai –ni una quarta part, ni una desena part, ni una mil·lèsima part- que el masculí als mitjans de comunicació.

Alhora, suportem amb un estoïcisme encomiable que l’esport femení rebi més atenció als mitjans quan hi ha debats relacionats amb la indumentària de les jugadores que no pas pel resultat esportiu dels seus equips.

Per acabar-ho d’adobar, darrerament hem aguantat com hem pogut que el Mundial de futbol i el negoci que l’envolta traspuïn valors associats a una certa masculinitat que fa pudor de naftalina. Com si fos una lluita fratricida entre Estats-nació, la competició és relatada sovint als mitjans amb un lèxic més propi d’enfrontaments bèl·lics que dels valors esportius.

Però, ai!, il·luses de nosaltres, ens pensàvem que un cop passada la final de la Copa del Món ens lliuraríem d’aquestes concentracions tan elevades d’androcentrisme globalitzat. I resulta que no, que no; que tranquil·les i espereu una mica més, que encara no n’hem tingut prou.

Després que el món s’aturés i l’actualitat quedés suspesa per retransmetre el partit entre Alemanya i l’Argentina –obviant com aquesta competició ha maltractat els brasilers més desafavorits; oblidant Gaza i tants altres combats molt més reals, molt més desiguals- les dones, o algunes dones, han recuperat el protagonisme… I de quina manera.

Elles no han xutat cap pilota, no han marcat cap gol, no han rebut cap falta. Han menjat crispetes a la graderia. Han felicitat els seus marits després de la victòria. Han baixat al terreny de joc amb la samarreta de la seva selecció posada. I quan les dones tenen aquest paper en l’esport –i, diguem-ho clar: quan responen amb nota als cànons de bellesa generalitzats-, sembla que sí que són importants als mitjans.

“Las novias de Alemania”, titulava La Vanguardia a la portada del seu web aquest dilluns. El Mundo optava per destacar, també en portada, una galeria de fotos: “Las novias del campeón”. Si aquestes “preciosas mujeres” han esdevingut “protagonistas de excepción” (sic), potser caldria revisar el significat de la paraula “protagonista” al diccionari.

No és cap novetat que els mitjans generalistes es facin ressò de l’atractiu físic de les dones dels futbolistes, però no per això hem de deixar de dir que aquest tipus de continguts resulten vergonyosos i denigrants. Sigui combatent les agressions sexistes, sigui denunciant els rols de gènere caducs, cal posar de manifest que convivim diàriament amb un marc referencial masclista, i que això reforça les desigualtats i perjudica la percepció i les perspectives de les dones.

Ja que hi estan posats, només faltaria que els mitjans afeccionats a reproduir aquestes visions de la dona diguessin les coses pel seu nom: gerro de flors, en alemany, es diu “Blumenvase”. Tot i que, pensant-ho bé, potser l’equivalent anglès de l’expressió seria més oportú: “trophy wife”, o sigui, “dona trofeu”. En català, no he trobat una expressió equivalent que em convenci, però tot sigui dit, els webs de La Vanguardia i El Mundo no semblen necessitar-lo gaire, el català.

[Article publicat a Mèdia.cat, l’Observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el 15 de juliol de 2014]