Una de les primeres coses interessants que recordo haver sentit a la facultat -amb el permís de la meva memòria fràgil- és que la popularització dels aparells de televisió a les cases va afectar directament la distribució dels menjadors. Fins aquell moment, per explicar-se rondalles a la vora del foc o per escoltar la ràdio o llegir el diari, n’hi havia prou amb les cadires al voltant de la taula, o amb un tamboret a la vora de la llar… Però l’arribada de la “tele” va crear una necessitat nova. Per tal que la família sencera pugués, cada vespre, passar una estona de cara a una pantalla, calia un suport més gran i més còmode: havia nascut el sofà.
Més de mig segle després, el sofà continua ocupant un espai central a la majoria de menjadors i sales d’estar, però del context en què va néixer, poca cosa més continua vigent. La multiplicació del nombre de “teles” que hi ha a cada casa ja va acabar fa temps amb la idea de la família reunida davant de l’aparell; i, actualment, la multiplicació dels suports existents i el consum de continguts a través d’internet està acabant d’esborrar del tot les discussions sobre quin canal mirar (i això que, amb la TDT, les opcions s’han multiplicat!). Cada membre de la casa té els seus gustos i vol veure un programa diferent, sigui a la televisió de l’habitació, a l’ordinador, a la tablet, al mòbil o amb més d’un suport alhora, per poder comentar-ho amb els amics mentre xateja o dir-hi la seva via twitter.
Foto de The Us National Archives a Flickr
Els senyors -i les senyores- que manen a les teles no són estúpids, i saben que ja no n’hi ha prou amb col·locar un bon programa al prime time per captar a l’hora l’atenció de tothom. Per això han creat els canals secundaris, per això pengen a internet els seus programes, per això busquen oferir continguts diferents per a públics diferents. Se’n diu segmentar audiències, oferir a cada espectador allò que vol veure. I fer-ho no és, de cap manera, un luxe. Davant la competència ferotge de tota mena de continguts que hi ha a internet, de les sèries americanes que et pots descarregar amb un clic, dels milions d’hores de vídeo que hi ha a Youtube… crear petites parcel·les amb continguts temàtics i buscar la identificació de l’audiència és la única manera que les teles puguin seguir tenint sentit. I què vol dir per a una tele, “tenir sentit”? Doncs bàsicament dues coses: si és privada, donar diners als seus propietaris; i si és pública, complir la funció de servei a la societat per a la qual va ser creada.
Que una televisió pública ha de contribuir a vertebrar socialment, nacionalment, lingüísticament (i uns quants -ments més que segur que em deixo) una comunitat, crec que és quelcom obvi i que no cal justificar aquí. Si aquesta comunitat és una nació que no disposa dels mecanismes polítics i institucionals per legitimar-se i sobreviure de què disposen la majoria de nacions del món, la necessitat és encara més evident. Però per aconseguir aquesta fita, perquè una televisió pública tingui raó de ser, és imprescindible que arribi a tothom, a tots els públics. Una televisió privada es pot fer d’or -o pot provar-ho- dirigint-se només a les dones de mitjana edat, als nens i nenes de parvulari, als propietaris de mascotes o als amants dels cotxes tunejats. Però una televisió pública no es pot permetre aquest luxe: per complir la funció que li ha estat encarregada, és imprescindible que la seva oferta de continguts englobi, atregui -i, si pot ser, entusiasmi- el màxim nombre de segments o grups de població del seu territori d’influència.
En aquest context, per a una televisió pública, la segmentació de continguts a través de diferents canals és la única manera d’afrontar aquesta època de canvis i de no cedir al pols de les privades per emportar-se el tall més gros de pastís. Retallar l’oferta de canals temàtics de Televisió de Catalunya, independentment de l’estalvi que això suposi a les arques públiques, és deixar-la incompleta, amputar-li les extremitats, tallar-li els braços amb què abraça des dels nens que es miren el Mic fins als bojos pel futbol, passant pels adolescents enganxats a les sèries al 3xl i pels sibarites que no es perden En Clau de Vi. Si TV3 no pot aspirar a ser la televisió de tots, no podrà complir la funció que té encomanada. La pèrdua de pes simbòlic -i de punts de share- que pot patir inicia un camí perillós, una agonia, que la podria apartar de l’espai central que ara ocupa en el món àudiovisual català.
Potser arribarà el dia que, sense fer soroll, un camió de mudances s’emportarà el sofà de casa i el substituirà per un parell de butaques al costat de la finestra. I si no vigilem, potser també arribarà el dia que ens preguntarem on és aquell referent televisiu, social i cultural amb què molts vam créixer, i que fa temps sabíem que era “la nostra”.
La llibreta 