Adéu, Antònia Font

Hi ha aquell estiu a Mallorca, el primer de tots. L’amiga de tota la vida s’havia enamorat d’un mallorquí i la resta, en comitiva, vam anar-hi a passar una setmana a l’estiu. Tot el que va tenir de viatge iniciàtic -i de catarsi de grup en l’adolescència tardana- no hagués estat el mateix sense la banda sonora d’aquella furgoneta. A Moscari, a Cala Moro, a Palma i A Rússia. Potser allà, sense saber-ho, vam inaugurar la joventut.

Després, amb els anys, les seves cançons van exercir diligentment el paper d’acompanyants fidels. Conduïnt sola en cotxe, en vespres d’introspecció, en concerts i festes majors… Però sobretot, regalant-nos la complicitat dels móns compartits. Els robots –i tantes altres coses- sempre seran de la Roser.

Igual que el primer concert. Aquell any, a Sabadell, per la Festa Major, no només van portar el David Bisbal de torn. Hi havia Antònia Font, hi havia la Roser i els seus amics, però també una relació que començava i que encara no intuïa fins a quin punt naixerien noves love songs. Ni quants cigarrets ens fumaríem l’hivern següent dins del cotxe durant les converses en trio: el Pere, jo i el Joan Miquel Oliver. Ni quant duraria aquell Mos sexuàvem i mos gastronomíem que acabàvem d’inagurar.

Abans, però, hi havia hagut un blog. Un despullar-se en digital que titulava amb els móns surreals dels mallorquins. Aquells 30 metres quadrats de consciència -que un vomita i endreça sense saber gaire per què ni per qui-, no s’haguessin edificat igual sense la trascendència quotidiana de les seves cançons. Ni sense la companyia i les paraules de tanta altra gent amb qui compartíem l’aventura de la introspecció. D’alguns no en recordo el nom, altres ja han publicat llibres… i amb altres, com l’Anna, allò només va ser un capítol més d’una llarga abraçada.

Perquè si d’algú és aquesta banda sonora, és d’ella. Per aquells moments En s’estiu en què està tan morena que, quan somriu, les dents encara se li veuen més blanques. Per aquella època que Sa vida passa havia de ser una creperia. Per què encara que últimament l’Alegria se li escapi, segueix sent una patinadora sobre gel. Ben aviat tornarem a riure i a fer veure que ens ho prenem seriosament quan ell s’ajup i sona Calgary 88. Te sobren vitamines per això i per molt més.

En definitiva, per totes aquelles cançons que vam rebre com boscos a explorar i que hem acabat tatuant-nos en algun lloc de la consciència. Adéu, Antònia Font. Gracis i molts d’anys.

3 pensaments sobre “Adéu, Antònia Font

  1. No recordaras el meu nom, perque ni tant sols es el que era… per qüestions laborals vaig haver de canviar els mobles de pis.

    Passava, de vegades, pero les figues no havien tornat a creixer. Ja em sospitava que tindrien una forma diferent en un nou arbre i avui, per fi, he tingut el temps de trobar el cami. Avui torno a llegir-te. La vida es aixo. I que duri!

    m.

    pd: em sembla que segueixo sense entendre com funciona el tumblr… 😦

    M'agrada

  2. Rodolphus… Benvingut de nou i gràcies! M’emociona que visitessis les figues de tant en tant, els tinc molt d’afecte. Ara l’hort no dóna fruits tan abundants però mirem de fer el que podem en aquest nou paisatge 🙂

    Nona… M’agrada seguir emocionant-te però no em trec del cap el que parlàvem avui. Haurem d’arriscar més?! 😉

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s